Rimat / Rimau

dimarts, de gener 10, 2006

Facaganadors de concursos (poema en versicles absolutament lliures)

Guilhotina de facão
Guilhotina de facão em aço especial, pintura epóxi, corte preciso em 3 tamanhos. Área de corte: 30,5 - 35,5 - 46,0 cm

¿Segons la FACAO
(grans defensors de la conservació
de l’autenticitat local
autènticament autèntica
i no desautentitzada),
en “orienaragonés” lliterà
d’Altorricó
se diu...

exacto o esacto?,
beure o ver?,
ademés o además?,
güelta o buelta?,
així o anchí?,
ú o güé?,
paix o pareix?,
pareixiben o paixiben?,
paixibe o pareixibe?,
estrañ o extrañ?,
allabóns o allabontes?,
ceniza o cendra?,
una antra o un’antra?,
apareixcut o aparegut?,
encá o encara?,
(per a temporals de simultaneïtat) al+infinitiu o en+infinitiu?,
después o dimpués?,
desde o dende?,
enseguida o deseguida?,
u o o?,
tengut o tingut?,
detengut o detingut?
lloc o llugá?,
bechilán o bichilán?,
escoltá o ascoltá?,
encesa o encesta?,
esperá o asperá?,
silenci o silencio?,
sigut o sigue?,
amportá o emportá?
asquena o esquena?,
derichit o derechit?,
olbidá o aulbidá?
sa+femení o son+femení?,
esmorzá o almorzá?,
decidir o decedir?,
descutir o discutir?,
historia o istoria?;
i...
barrizal o barrizal?,
tapujos o tapujos?,
puebllerina o puebllerina?,
acongojamén o acongojamén?.

Tot serveix
i no nya autèntica
autenticitat autèntica
d'altorriconenc autènticament
autèntic
"orienaragonés"
autèntic.


Versets en català ribagorçà

(Música adient per a la lectura dels dos textos que han inspirat l'anterior poema versicular. Qui vulga estalviar-se haver de llegir-ho tot que tire de control+f i que vaiga buscant les paraules.)

1. DETRÁS D’UN ESPILL CREBAT, Luis Borrás Dolz, Altorricó (La Llitera, Huesca). Coganadó del IV Concúrs Lliterari en Aragonés Oriental “Roberto G. Bayod” (VII Concúrs Lliterari en Lliterá “Lo Timó”) (2005).

-No anteng per qué tinc que contagüe una’antra begada, ya li bay contá tot als seus compáñs, pot preguntali a n’ells lo que necesite sabre. -Ells només ban cubrí l’abís de la Central, lo que lis ba di a la tienda no se pot considerá coma una decllaració oficial, ara e diferén, ara quedará constancia de tot lo que digue, per aixó necesito que ú torne a contá. -Busté pense que sic culpablle, ¿berdat? Pense que yo’l bay matá. -Encá no á sigue formalmen acusat de re. -Sí, ya, pero güé pense. Pense que bay sé yo. -Bueno… beurá… li siré sincé. La segua posició e bastán defícil, pa qué negagüe. En primé lloc biu sol, no ña dengú per tan que pugue corroborá la segua cuartada, dengú que pugue confirmá que ba pasá tota la nit d’aí sense moure’s de casa. En segundo lloc, busté e l’únic que pot així beneficiat de la mort del siñó Gabasa. Que nantros sabiem no ña familia, no ña eredés, dengú. Només busté coma únic emplleat se quedaré en la tienda. Y en tercé lloc… -U sigue, que yo’l bay matá. -Compensrá que’ls feits que coneguem asta’l momén no li faboreixen lo més mínim y después además está ixa historia que conte, ixa istoria que… -Pero, ¿es que no ú béu? Ya li bay espllicá als seus compáñs, ¿per qué no me bolen creure? Ba sé ixo ome lo que’l ba matá… ixo… té’l seu retrato al debán… míre’l, ba sé ell qui ú ba fé, no yo. -Ya, pero aixó e precisamen lo més defícil de creure, ¿no li pareix? Per aixó buy que ú torne a contá tot, desde’l principi, despacio, sense omití cap detalle. -Está be, pero sirá la última begada.

-Adebán, l’ascolto. -Lo siñó Gabasa ba comprá ixo maldito armari chun en unes altres coses a una casa de Sabinós, fará uns tres mesos, més u menos. Lo lote lo formaben los mueblles d’un dormitori, una cabecera, dos mesetes de nit, una cómoda, un pall de sillonéts… y algo més… no recordo qué; bueno, no importe, lo lote complleto estará anotat al llibre d’inbentari de la tienda, güé pot busté comprobá si bol. Además, pa’l cas lo més importán de tot e l’armari, encá que pa sé més exactos lo més importán de tot e lo que bam trobá después, adintro de l’armari. Lo diya que bam aná a recullí los mueblles, lo siñó Gabasa estabe de mol bon umor, més parladó que de costum. Pel camí me ba contá que’ls mueblles eren exeléns y que además estaben en mol bon estat, los abíe consguit per un preu redícol gracies a la segua amistat en lo secretari del Chusgat de Cuatrecorz, anchí que estabe contén perque pensabe que sacaríe alenos lo triplle de lo que li abíen costat. Un negoci redó. Per lo que bay entendre allabontes se tratabe d’una benta ordenada pel Chusgat, pareix sé, la típica erencia en chudici pel mich y tots ixos líos, un’antra istoria d’odios y discordies entre charmáns de les que’l siñó Gabasa ne sacabe algún profit. En principi re nou. Sin embargo, a n’esta istoria ñabíe algo més, algo que’l siñó Gabasa no m’abíe contat y que no bay sabre asta que bay está adintro de la casa y ú bay beure en los meus propis ulls. Y es que a n’aquella casa ba ñaure un incendi. Cuan bam arribá lo siñó Gabasa no ye ba entrá, se ba quedá a la porta parlán en lo secretari del Chusgat, pero no me bay podre enterá be de lo que parlaben perque bay está tot lo rato entrá y aixín de la casa bechilán la carga dels mueblles al camión. De pasada me ba pareixe ascoltá algo d’una benganza, un asesinato, una mort extraña, no sé, lo secretari l’ay contabe al siñó Gabasa en beu baixa, mich en secret, coma si tingués po de que algú pugués asoltagüe. Pero ya li dic que no me bay podre enterá be perque sol escoltaba trozos perdúts de la conbersació cuan pasaba per debán d’ells. Lo de l’incendi ere berdat, aixó l’ay puc confirmá, pero ere un incendi mol raro. Per fora no se notabe re, lo terrat, los muros, l’esterió de la casa estaben intactos, perfectos. No ere coma un incendi normal agón lo foc á destruit tot. A n’esto no. A n’esto lo foc no abíe aixit a fora, se tenibe que entrá adintro pa sabre que allí abíe ñagut un incendi. A l’interió de la casa no i quedabe re, estabe complletamen buida y deserta, només se bíen algúns puyáls de cendres asparchíts per enterra, enormes taques negres que marcaben lo puesto exacto agón antes ye ba está un mueblle, lo puesto que ban ocupá a cada abitació antes de que’s cremesen. Lo curiós e que adintro s’abíe cremat tot menos l’abitació agón y’estaben los mueblles que mos amportábem. Aquella abitació estabe intacta, lo foc no abíe entrat allí, ere coma si una barrera inbisiblle agués detengut lo foc frente a la porta del dormitori, coma si algo li agués impedit entrá. Estabe clla que aquell incendi abíe sigue probocat, dirichit per algú que abíe bolgut cremagüe tot excepto lo que ñabíe adintro d’aquella abitació. U almenos íxa ba sé la sensació que ma doná. Pero aixó no ere lo més raro, ojalá, lo pió ba sé lo que bay beure después y aixó e reyalmen lo que me ba espantá. Al principi no ú bay beure, estaba tan distragut colocán la carga dels mueblles del dormitori que no me n’abía fixat, anábem en prisa, boliba així d’allí cuan antes, lo d’aquell incendi ya ere lo bastán raro coma pa aname fixán en los detálls, pero de repén me bay doná cuenta, ba apareixe d’improbís, sense asperagüe, coma algú que porte tems obserbanmos en silenci sense que mos donem cuenta. Y es que les paréts estaben intactes, llimplles, bllanques, no ñabíe marques, no ñabíerastro del foc, re, pero no obstán se i bíe algo refllejat a n’elles, algo raro, confús. Me bay acercá pa beureu més de cerca. A n’algunes paréts se i bíen unes taques allargades, estrañes, deformes, unes sombres pintades que me recordaben algo. Me ibay fixá milló, despacio, aquell perfil, pareixiben uns brazos, unes mans, un cap… Li aseguro qu bay sentí auténtic pánic cuan ú bay entendre, cuan bay descubrí que aquelles taques estrañes eren en reyalidat siluetes, sombres umanes, perfectes, sanceres. Algunes estaben quietes, parades, de peu, mirán potsé, unes altres teniben postures estrañes, en los brazos en alt, pareixiben asustades, pareixiben boldre fuyí d’algo. Adintro de la casa no ñabíe dengú, estaba yo sol, dengú que pugués proyectá a les paréts aquell recuerdo calcinat del seu cos, sin embargo, les segües sombres estaben allí, a cada abitació, refllejades a la paret, quietes, mudes, detingudes al tems pareixiben boldre di algo, espllicá algo sobre aquell incendi, algo potsé, sobre ixa mort terriblle de la que parlabe’l secretari. Bay acabá de comprobá la carga lo més deprisa que bay podre y mon bam aná enseguida. Cuan tornábem en coche a la ciudad no li bay contá re al siñó Gabasa, allabontes només boliba olbidame de lo que abía bist, y no torná allí mai. No sé lo que ba deure de pasá adintro d’aquella casa, pero li aseguro que tampoc buy sabreu, ya tinc suficién en lo que bay beure. Cuan bam arribá a la tienda del siñó Gabasa ba boldre rebisá enseguida los mueblles. Recordo que seguibe de mol bon umor, satisfeit per la compra. La berdat e que’ls mueblles estaben en mol bon estat y eren peces excepcionáls, mueblles cás pa una simplle casa de lloc. Només teniben mol polbo y la fusta un poc seca, llimpllá y encerá y llistos pa puyá a la tienda. Pero, a ‘aurí l’armari pa rebisalo per dintro bam descubrí que la lluna de lam porta estabe trencada. No sabía cóma abíe pogut sucedí, a la casa a l’examiná los mueblles estabe be, anchí que bay pensá que ba deure’s de trencá durán lo traslado u al descargá los mueblles a la tienda. Bueno, no bay boldre pensá en añs de mala sort ni buscali cap espllicació estraña, simpllemen l’espill estabe trencat y s’auríe de cambiá, anchí que a n’aquell mateix instán mos bam posá a sacalo y allabontes ba sé cuan la bam trobá, cuan ba apareixe ixo maldito retrato. A la porta per dintro, detrás de l’espill, ñabíe algo amagat, ocult a simplle bista. Ere una beta de seda morada, amplla, descolorida y bruta, estabe cllabada en forma de creu, y al centro sugetabe en forza un petit paquet de tela negra. Pareixibe’l ritual precís y exacto d’un conchuro macabro. Per un instán mos bam quedá miranlo, sense di re, sense atrebimos a tocalo. Ba sé’l siñó Gabasa lo que lo ba desclava, lo que ba trencá’l precinto de la tela cruzada y ba agafá’l paquet negre, lo ba desfé y’l ba aurí. Adintro ye bam trobá una fotografía antigua, en bllanc y negre, feita en targeta postal, de pasta dura, la mateixa fotografía que té ara busté al debán, la fotografía a la que apareéis l’ome que ba matá al siñó Gabasa. Recordo que allabontes li bay di que tot alló me pareixibe mol raro y que lo milló ere que se desfés del retrato. Tiralo per qué, me ba di, ¿es que acás tens po? Allabontes li bay di que no, me bay callá, no bay tindre balor pa reconeixeli que sí, que teniba po, que estaba asustatat. Pa tranquilizame bay pensé que potsé estaba exagerán les coses y que només se tratabe d’una aprensió, d’una superstició puebllerina y absurda, així que me bay callá y no li bay di re. Lo siñó Gabasa no ba tirá la fotografía, al contrari, tot alló de que aparegués adetrás d’un espill, enbolicada en una tela negra y cllabada en una creu morada ba pareixe dibertilo. Aquella especie de conchuro no’l ba impresioná lo més mínim, anchí que ba buscá un marc que li anés be y la ba colocá ademún de la mesa del seu despach, coma si fosen uns familiás bolgúts, uns antepasáts dels que sentise orgullos. Ojalá m’agués feit cas y l’agués destruit allabóns, si ú agués feit ara estaríe biu. Puc descríureli la fotografía de memoria, encá que no la estiga beiguén, encá que no la tinga al debán. L’ay bist moltes begades, la bía cada begada que entraba al despach del siñó Gabasa, sempre demún de la segua mesa. Además, ya mai podré olbidala. Mai. E uno d’ixos retratos feits per un fotógrafo ambulán, dels que antiguamen anaben a les festes dels llocs gananse la vida inmortalizán a la chen, cargán en la segua cámara y’l seu decorat. De fondo se beu la fachada d’una especie de palacio colonial, en un chardí romántic y lánguit. No e més que un telón pintat, lo bocí de l’encenari d’un teyatro barat que’l fotógrafo colocabe detrás pa donali un fondo bonico al retrato. Mirels, piasen siñós rics posán a la porta de la segua casa. Y’están ix’ome y ixa dona, ella está asentada, l’ome de peu, chun a ella, en una má apoyada al seu ombro. Se pariesen, desde’l primé momén bay está segú de que són mare y fill, tenen la mateixa cara, lo mateix gesto terriblle, siniestro, la mateixa mirada que se cllabe, biolenta y freda. Ella está tota bestida de negre, de dol rigurós y sebero, tétrica y fúnebre, coma una mala sombra. Ell está bestit de soldat, en l’uniforme impecablle y les sabates brutes, orgullos y altibo, presumit y bravucón. Un nene bonico. Desde la primera begada que’ls bay beure me ban doná un estrañ acongojamén. Als dos ixo mateix gesto rotún, esquinat y cruel, d’una dureza estrema. La dona paix un corb bell, lúgubre, aspra y sebera, arrogán y despiadada sense limits. Lo fill e carn de la segua carn, eredé fiel de la segua estirpe, en ixa barbadu aguda y desafián, orgull de la familia, repentinat y fanfarrón. En una má apoyada a l’ombro de sa mare y entre’ls dits asomán lo puro, signo distinguit y exquisit de siñorico en los diyes de festa, y en l’altra má agarrán en forza la negra empuñadura d’una enorme y allargada bayoneta que penche de la correya de l’uniforme. Ixa enorme bayoeta, negra y llarga, ixa maldita bayoneta… Ban pasá’ls diyes y les alegres perspectibes del siñó Gabasa respecto del negoci que abíe suposat la compra d’aquells mueblles no se cumpllíen. Ell pensabe que’s bendríen enseguida, eren bones peces, e berdat, pero no ba sé així. Los mueblles no agradaben, los clliéns que entraben a la tienda no’s fixaben en ells, pasaben de llarg, coma si no existiguesen. Ba arribá incllús a rebaixá’l preu inicial, algo que no fíe mai, pero tampoc ba serbí de re. Se ban posá a l’escaparate de la tienda, de recllam, a un lloc ben bisiblle, pero re. Ere coma si tinguesen una maldició, dengú s’interesabe per ells, dengú asta que un diya ba apareixe aquella dona. Ba entrá a última ora de la tardi, cerca de l’ora de tancá, uns diyes antes de l’asesinato del siñó Gabasa. Se ba posá a mirá’ls mueblles en mol detenimén uno per uno, lo lote complleto de la casa de Sabinós, los tocabe, los acariciabe, ere coma si los reconegués. Cuan me bay acercá asta ella sol me ba preguntá en molta impertinencia y descaro que d’agón los abíem sacat. Me bay quedá parat, sense sabre qué dili. En la mateixa impertinencia me ba preguntá si yo era’l dueño, li bay di que no. Buy parlá en ell, me ba di, ¿agón está? La bay acompañá asta la porta del despach del siñó Gabasa y ba entrá sense gritá, sense demaná permís, en ixo aire soberbio y totpoderós que gastabe. Antes d’anamen lo únic que me doná tems a ascoltá ba sé coma sense preámbulo ni rodeo algún li dibe al siñó Gabasa que’ls mueblles de l’escaparate eren seus. Después ya no me ba doná tems a ascoltá més. Se ban quedá los dos sols al despach mol poc tems perque ella ba així deseguida, mol airada y furiosa ba pasá debán meu, sense despedise, sense mirame, en ixo gesto arrogán y soberbio pintat a la cara. A l’així se ba quedá parada a l’escaparate, detinguda coma una estampa, mirán los mueblles. An’aquell momén, mentres la bía parada detrás del cristal bay tindre la sensació de que la segua cara me sonabe d’algo, que l’abía bist a n’algún lloc y no sabía agón. Allabontes, derrepén, me bay doná cuenta. Aquella dona, salbán la diferencia d’edat y la manera en que anabe bestida, ere la mateixa dona que la de la fotografía, la mateixa dona que estabe asentada bestida de negre només que més chobe. Eren iguáls, esactes, idéntiques. Y chust a n’aquell momén, cuan la bay reconeixe, cuan bay sabre qui ere, ba chirá’l cap y me ba mirá fixamen, mantinguén la mirada, desafianme, en ixo mateix gesto desgarrat y biolén que té la dona de la fotografía y al momén me ba somriure, una sonrisa cruel, despiadada, una gañota de burla inhumana. No bay podre mantíndreli la mirada. Aterrorizat me bay doná micha buelta y me’n bay aná rápidamen al fondo de la tienda, tremolán, fuyín de la segua mirada, d’aquella sonrisa que chelabe la sang. Cuan bay podre tranquilizame y reuní lo balor suficién bay torná asta la entrada, la dona se n’abíe anat. Per un momén bay pensá que ella mai abíe estat allí, que tot me ’abía imaginat, inbentat, així que bay aná asta’l despach del siñó Gabasa. Estabe asentat a la mesa tan tranquil, rebisán uns papés. Li bay preguntá per aquella dona, re, me ba di, una descarada que diu que’ls mueblles de la casa de Sabinós són seus, que los y’abía robat, que se’ls tornés u que m’atingués a les consecuencias, li ay dit que no y se n’á anat. Anchí que ere berdat, aquella dona abíe estat a la tienda, no me ’abía inbentat. Pero tampoc esta begada li bay di re, re de que aquella dona y la de la fotografía eren la mateixa, que teniben la mateixa mirada, lo mateix gesto, que m’abía asustat, que teniba po. Bay procurá tranquilizame pensán que lo de la recllamació ya mos abíe pasat antes. En altres ocasións abíe entrat chen a la tienda diguén que ixo cuadro u ixo mueblle eren seus, que los y’abíen robat, que mos amenazaben en denunciamos y portamos a chudici, pero después mai pasabe re. Només que esta begada teniba la sensació de que siríe diferén, que aquella dona parlabe en serio, que cumplliríe la segua amenaza. Ú bay beure escrit a la segua mirada, a n’aquella mirada freda, cruel y biolenta. Chust al diya siguién de la besita d’aquella dona ba sé cuan la porta ba empezá a aurise sola. La primer begada ni siquiera me bay espantá, la bay tancá y bay torná tranquilamen a la megua mesa, bay pensá que auríe sigue lo ben y no li bay doná més importancia. Al diya siguién ba torná a pasá. La campaneta de la porta ba torná a soná, yo estaba al fondo de la tienda, a la megua mesa, me bay llebantá y me bay acercá asta la entrada pensán que auríe entrat algún cllién. Pero no. Me bay trobá en la porta auberta y la tienda buida. Na abíe entrat dengú. Bay així al carré, al cel ni un núbel, ni pizca de ben, només la densa caló de churiol y’l carré desert. No, no abíe sigue lo ben. Aí bay está tota la tardi pendén del reloch, escoltán pasá les ores lentamen, una detrás de l’altra, temén lo momén en que arribasen les buit, temén lo momén en que la porta tornés a aurise de nou. No bay dixá de mirá’ls arbels del carré, de comprobá en terror que re los mobíe, que a fora no corrige lo més mínim ben. Estaba tab asustat que bay pasá’l forrallat de la porta. La bay tancá, estic completamen segú. A l’escoltá les buit campanadas al reloch me bay quedá de peu al fondo de la tienda, parat, sense sacá a bista de la porta, bechilán. No sé cóma ba sucedí, bay deure de despistame un instán, apenes un segundo pa mirá’l reloch, no sé, pero chust a n’ixo momén, cuan no estaba mirán, la campaneta de la porta ba brincá a l’aire, ba estallá en forza, nítida y brillán, anuncián una besita. Me bay asustá tan que bay gritá y bay pegá un salt, bay torná la mirada enta la porta y bay podre obserbá cóma s’auribe lentamen del tot sense que dengú aparegués detrás, cóma s’auribe la porta sense que dengú la esanteés, sense que dengú entrés a la tienda, sense beure a dengú. Només les segües sombres. Elles sí que ban entrá a la tienda. Me bay quedá rígit, tenso, aterrat beiguenles pasá per debán de yo, allargades y fugaces, caminán entre’ls mueblles, reflejanse a les paréts, perfectes y silencioses. Una debán, la més baixa y decidida. L’altra detrás, mol cerca, esbelta y recta. Eren dos, estic segú. Ban pasá sense dudá, segures de lo que fíen. Sense un sol rodeo se’n ban aná directes asta’l despach del siñó Gabasa, ere coma si coneguesen lo camí, coma si ya aguesen estat antes a la tienda. Ban aurí la porta y ban desapareixe adintro, tancán en una portada brutal y rotunda que ba fé tremolá los cristáls de la lámpara. Lo únic que bay pensá en aquell momén ba sé en anamen, així corguéns sense di re, fuyí, escapá, olbidame de lo que abía bist. Pero allabontes bay sentí al siñó Gabasa parlan al seu despach. Me bay acercá asta la porta despacio, lentamen, sentín coma me tremolabe’l cos sancé, escoltán la segua beu adetrás de la porta. Bay boldre pensá que estaríe parlán en algú per teléfono, bay boldre engañame pensán que tenibe que está sol, perque adintro del meu cap me repetiba una y una antra begada que dengú abíe entrat, que dengú podibe está en ell. Només aquelles sombres que abíen pasat debán meu. Només unes sombres. Me bay quedá un momén escoltán, sentinlo parlá. Me ba pariese que discutibe en algú, en beu alta, coma si algú estigués en ell al despach. Lo sentiba negá en insistencia, dili a n’algú que no una y una antra begada, que aquélls mueblles eren seus, que’ls abíe comprat legalmen y que no pensabe tornalos. No bay entrá. No me done bergoña dilay, no bay entrá perque teniba po, molta po, anchí que l’únic que bay fé ba sé anamen, així fuyín, anamen lo més deprisa que bay podre asta la megua casa y no móurem d’allí en tota la nit, intentá olbidá tot lo que abíe pasat. Intentá dormí sense conseguigüe. Esto maití, cuan ay arribat a la tienda la persiana no estabe baixada, ay pensat que’l siñó Gabasa auríe arribat antes y auríe aubert, no m’á paregut raro, no ere la primer begada, així que ay entrat y me n’ay nat directo asta’l seu despach, la porta estabe tancada, ay gritat, no contestabe, ñabíe no obstán una linia de llum per deball de la porta, tenibe que está dintro, ay tornat a gritá, no contestabe. Ay aubert la porta una mica y l’ay tornat a gritá, la llum estabe encesta pero no l’ay bist, desde la porta ay percibit una auló estraña, adintro del despach fíe auló a tabaco, a fum, fíe auló a puro, ixa auló agridolza inconfundiblle del puro, ú recordo be perque aquella auló m’á llamat l’atenció, perque’l siñó Gabasa no fumabe. A l’intentá aurí la porta del tot á chocat en algo, á sonat un golpe sec, macís, ñabíe algo al detrás. Ay intentat espanteala pa aurila una mica més pero no ay pogut, ere algo pesat, gran. Ay entrat pel güeco que quedabe y al mirá adetrás pa beure qué ñabíe ay trobat al siñó Gabasa tumbat al terra, detrás de la porta, boca adal, en los ulls y la boca mol aubérts, coma si tingués un grit detengut a la gola, un grit d’espán que no ba arribá així, que se l iba quedá posat adintro del cos. Estabe mort. Tenibe’l pit cubert de sang. Al costat esquerro tenibe cllabat asta’l fondo un cochillo enorme, estret y llarg coma un estoc, només se bíe la empuñadura, metálica y negra, que asomabe’l cap coma’l mánic d’un bastó. Sense tocá m’ay acercat rápidamen asta la mesa pa gritá a la policía y allabontes l’ay bist. A un cenicero de la mesa ñabíe apllastada en rabia una punta de puro, una colilla apagada en furia y prisa. Algú que fumabe abíe estat allí. Algú que fumabe puros abíe besitat al siñó Gabasa la tardi anterió. Ay tengut unpresentimén orriblle, una sospecha irracional que m’á feit buscá angustiosamen la fotografía ademán de la mesa, aquella maldita fotografía que bam trobá adintro de l’armari de Sabinós. L’ay bist enseguida, lo bell marc de pllata estabe agón sempre, chun al teléfono, donanme l’asquena. L’ay agarrat en cuidado y lentamen li ay donat la buelta, la fotografía continuabe allí, igual que sempre, en aquella dona y’l seu fill en la mateixa postura. Ella seguibe asentada, en les mans pálides y fines cruzades a la falda, en lo seu dol rigurós y tétric. Ell de peu, al seu costat, d’uniforme, en una má apoyada al seu ombro y l’altra penchada a la correya del dit pulgá, repentinat y fanfarrón en la segua eterna cara de nene bonico. Pareixibe la mateixa y sin embargo ay peribit algo distín, diferén. L’ay mirat milló y m’ay donat cuenta: eren los seus gestos, la expresió de la segua cara abíe cambiat, ixo gesto du y despiadat, ixo aire altané cargat de desprecio y superioridad que teniben cuanbam trobá la fotografía abíe cambiat, s’abíe transformat. Ara’ls dos teniben ixa micha sonrisa, torscuda y cruel que’ls cruce la cara, ixo brillo als ulls repite de bictoria y de triunfo, de satisfacció, ixo gesto irónic y burlón que tenen ara y que antes no teniben. Pareixiben conténs, orgullosos d’algo. Una alegría que donabe po. En un primé momén no m’ay donat cuenta, no anteng cóma se m’á pogut pasá, ú teniba al debán y no ú bía, pero derepén ú ay descubert, á aparegut debán dels meus ulls bruscamen, en l’espán y l’angustia d’una pesadilla que’s torne real, rotunda y nítida. Lo puro no y’estabe. Lo puro que antes tenibe a la má que apoyabe a l’ombro de la dona abíe desaparegut, y en l’altra má ya no sujetabe com antes la empuñadura de la bayoneta, ara la tenibe penchada de la correya, només quedabe la baina, buida y güeca a lo llarg del pantalón. Ixa bayoneta negra, enorme y llarga coma un estoc abíe desaparegut y ells estaben miranme en ixa sonrisa torscuda y cruel que’ls cruzabe la cara, en ixo brillo als ulls de bictoria y triunfo, de satisfacció y orgull.



2. ASESINATO A LA BOIRA, Éctor J. Castro Ariño, Altorricó (La Llitera, Huesca). Ganadó del III Concúrs Lliterari en lliterá "Lo Timó"(2001).

Fíe mol fret y l’ambién ere chélit. Abíe nebat tota la nit. L’inspectó Frago se ba derichí enta l’ostal. Lo lloc estabe desert. Dende que abíe aparegut lo cadáber dengú s’atrebíe a així a no sé que fos compllétamen de diya.

L’inspectó se dibe Ramón Frago Perat. Ere oriundo de la zona pero fíe mols añs que abíe sigut destinat a Madrit, agón estabe considerat coma uno de los millós detectibes d’omicidis. Li quedaben pocs mesos pa chubilase y tenibe la intenció de retirase a n’algún llugá de La Llitera. La noticia d’esto cas li ba sorpendre; un asesinato tan extrañ a n’ixa comarca tan pacífica y aulbidada agón ba beure la llum fíe sisanta y cuatre añs. L’inspectó Frago ere de constitució normal, encá que algo retsia; tenibe los cabélls bllancs canosos y fumabe en pipa. Ere biudo dende fíe cuatre añs y tenibe tres fills, dos chicóts y una chicota. Lo fill gran bibíe a Madrit y tamé ere policía. Son filla ere periodista y estabe casada en un mestre de Zaragoza. Lo fill petit treballabe coma guarda forestal a un lloc del Pirineo de Huesca.

A l’entrá a l’ostal ba demaná la segua abitació y, una begada instalat, se’n ba aná a fé un recorrido pel lloc. Lo lloc no arribabe a les dos mil ánimes. Allí, ni Frago coneixibe a dengú ni dengú coneixibe a Frago fora de los diaris. Eren masa añs fora de la comarca y un llugá masa llun del seu.

L’aparició d’un cadáber als alrededós del panatano una maitinada de boira abíe alterat la bida dels becíns d’ixa localidat. D’esto feit només fíe dos diyes pero pa la chen paixibe una eternidat. Ba caminá un pall d’ores, ba recorre tots los carrés, obserbán tots los detálls, asta los més insignificáns. Ba arribá al llugá agón abíe apareixcut lo cos. Ere un puesto tétric, al costat del gran pantano. La zona ya abíe sigut llimpllada, pero tot y anchí Frago tenibe la esperanza de trobá alguna pista.

La bíctima se dibe Paco, Paco Salat. Ere un becí del lloc, bibíe a una torre. No estabe casat y no tenibe familia. Ere un ome afablle, encá que una mica reserbat y en aires de misteri. No tenibe grans propiedáts, anchí que lo móbil económic del crimen se descartabe. Ademés, al testamén güé dixabe tot a unes monches d’un conbén. Paco Salat fíe sisanta añs lo diya que’s ba trobá lo cos. L’inspectó Frago ba obserbá cuidadosamén lo llugá y li ba gritá l’atenció unes marques fondes que encá í quedaben y que conduciben enta’l pantano. Les ba seguí. A l’arribá a la bora del pantano les chafades acababen en dos rastros allargáts, coma si aguesen arrastrat algo pesat. Eren ya les nou del maití y Frago se’n ba torná chino chano capa’l lloc.
Lo primé que ba fé ba sé anase’n a minchá algo al café de Mulet, a la pllaza Mayó del lloc. Ba esmorzá coma calibe y, pronto, algúns omes que ñabíe al café, lo ban conbidá a chugá al guiñot. Frago ba aceptá gustosamén la inbitació. A la mesa y’estaben cuatre chugán per parelles. Cuan ya fíe una miqueta y la confianza se fíe més gran, lo policía ba empezá a fé preguntes sobre l’incidén de l’altra chornada. Los compáñs de partida de Frago ban parlá sense tapujos del tema. Paco Salat ere un bon ome, pero les males llengües diben que se dube algo brut entre les mans, dengú sabíe que ere, pero l’abíen bist moltes nits cerca del pantano en algúns forastés. Dengú abíe bist de cerca als acompañáns de Paco, pero sí que abíen bist que arribaben y marchaben del pantano en unes barquetes, mol simplles, sense motor. A la men de l’inspectó Frago enseguida se li ban apareixe ixes marques que abíe bist a la bora del pantano y rápidamen les ba relacioná en les barquetes, u en la barqueta. Eren marques recentes, per lo cual posibllemén la nit del crimen ixos forastés tamé ye ban está. Ban seguí chugán a cartes asta ya dos cuarts d’onze. A les dotze l’inspectó Ramón Frago se’n ba aná a misa. Lo mosen ere d’un lloc de la comarca. En acabá la celebració Frago se ba quedá a la pllaza l’esllesia arragonán en la chen. Totom fíe grupéts, roclles.

Frago se ba posá en lo primé roclle que’s ba formá. A la una pasada la pllaza’s ba quedá buida y la chen ba reculá a fé’l bermut als bars del lloc. Lo lloc tenibe dos bars apart de l’ostal. Frago se’n ba aná a fé’l bermut a l’ostal en lo grupet que abíe estat a la aixida de l’esllesia. A l’ostal no ba sé Frago qui ba sacá’l tema de l’asesinato, sinó que uno dels omes en qui charrabe l’inspectó ba sacá’l tema.

-¡Qué barbaridat, un asesinato al lloc ! -ba escllamá.

-¡Cun desfeit ! -ba contestá un antre-. ¡Qui ’anabe a di ! PobrePaco.

-No sé per qué dimonis se sorprengueu tan. Totom sap que Paco Salat no sé quins trapicheos se dube entre mans, pero no ere erba cllara -ba añadí un tercé-. Paco ere un bon ome, pero estabe ficat a n’algún lío.

La conbersació se ba aná animán. Paix que la presencia del famós policía ya no impresionabe als becíns, y aixó que només abíen pasat unes cuantes ores dende que abíe arribat al lloc. Poc a poc se ba aná fen l’ora de diná y la chen ba aná despeján lo local y se’n ba aná enta casa. L’inspectó ba diná a l’ostal. Dimpués de diná ba beure un ratet la tele, lo tems chust del parte y, en acabá, se’n ba aná a fé un ratet de mesdiada. La mesdiada ere un costum sagrat pa Ramón Frago, un costum que abíe eredat dende la segua infancia a La Llitera.

Eren les cinc de la tardi cuan Frago aixibe de l’ostal. Al sé plle iber lo diya ere mol curt, per lo que no li quedabe mol rato de llum. Frago se’n ba torná al pantano y be seguí usmeán per allí. Continuaben ixes chafades fondes que ores antes abíe bist. Les ba torná a examiná y ba arribá a la concllusió de que les chafades teniben que sé d’ixa mateixa maitinada perquè abíe nebat tota la pasada nit asta les primeres cllarós del diya, per lo que si les chafades fosen anteriós la neu les agués borrat. Tamé los dos rastros allargáts teniben que sé de la pasada maitinada per la mateixa ragó. Frago ere apodat “El Sabueso” per los seus compáñs. No fa falta acllará lo perqué d’esta motada. Obserbán atentamén y buscán lo més mínim indici d’algo ba beure algo que brillabe semienterrat per la neu a una de les linies que acababen al pantano. Se i ba acercá y ba agarrá un bocí de papé brillán. Ñabíe una direcció. Estabe escrita a lápiz y se lechibe mol malamén. L’oficial se la ba apuntá a la segua achenda y ba guardáse lo paperet. La direcció fíe referencia a la ciudat de Balbastro. Ba seguí examinán les chafades y’ls rastros y ba comprobá que les marques perteneixiben a dos persones, posibllemén omes, per la grandaria de les mateixes. Eren chafades de botes u similás. Dimpués, seguiguén y obserbán cuidadosamén los dos rastros de linia que arribaben asta l’aigua, ba podre percatáse de que ñabíe una astilleta de coló azul enganchada a una pedra. Posibllemén, a l’arrastrá lo que fos -Frago tenibe clla que allí y’abíen arrastrat dos barques- abíen rascat en la pedra y un bocinet de fusta s’abíe soltat. Lo famós policía ba sacá la segua pipa, la ba encendre y, entre calada y calada, refllexionabe tranquilamén. ¿Per qué abíen tornat al llugá del crimen ? ¿Y reyalmén ere aquell lo lloc de l’asesinato ? A l’undemá se n’aniríe a fé una besita a la direcció que abíe trobat. Eren ya casi de les set de la tardi cuan Frago ba encaminás enta’l lloc. Una espesa boira tornabe a baixá y no se i bíe molla. L’inspectó Frago estabe cansat del biache de la nit pasada, anchí que ba fé un mos y se’n ba aná a dormí. A l’undemá tenibe que amaitiná y fé moltes coses.

Lo coche que baixabe a Balbastro aixibe a dos cuarts de nou del maití. Allí estabe lo nostre ome esperán lo coche de linia. A dos cuarts de deu estabe ya a Balbastro. Se ba encaminá enta la direcció del paperet que abíe trobat. Li ban indicá enta lo polígono industrial de la ciudat. Balbastro ere una ciudat petita u un lloc gran, depén coma se mire. Tindríe entre uns bin y uns benticincmil abitáns. Fíe més bo que a La Llitera, encá que’l fret calabe fondo. Frago ba arribá a la direcció que indicabe’l paperet. Ere una empresa de construcció de tubos d’ormigó. Ere una fábrica petita, en pocs treballadós. Lo directó de la fábrica lo ba reconeixe deseguida. Balbastro ya ere una ciudadeta. Frago ba podre parlá en tots y cada uno dels emplleáts, aquell diya y’estaben tots. No ba sacá re en clla ni res que pugués relacioná en l’asunto que a n’ell l’ocupabe. Dimpués de diná ba agarrá un antre autocar pero esta begada en destino a Huesca. Allí se tenibe que beure en lo forense que abíe feit l’autopsia al cadáber de Paco Salat. Lo forense ere un tipo alt y fort, de presencia seria, pero una begada entabllabes conbersació en ell adoptabe una actitut agradablle y distesa. Frago abíe lechit ya l’informe del forense, pero tenibe algunes preguntes que féli. Lo cos abíe sigut trobat lo dibendres, fíe tres diyes. Lo forense ba dictaminá que la mort s’abíe producit lo mateix dibendres entre les cuatre y les cinc de la maitinada. Tamé abíe dictaminat que la causa de la mort abíe sigut l’aufegamén al pantano (en les mostres d’aigua s’abíe pogut determiná sense duda que s’abíe aufegat al pantano). Frago ba interrogá al forense sobre unes marques que tenibe lo mort a les manuquelles y a l’asquena. Roberto Palacín, que ere coma se dibe’l forense, li ba di a l’inspectó que ixes marques abíen estat probocades, sense duda alguna, per algún tipo de lucha, ya que la marca més forta, que estabe a l’esquena, estabe feita en un ferri y ñabíe tamé algúns moratóns pel cos que confirmaben la ipótesis. Ademés, al coll de la bíctima se y’abíen pogut rechistrá marques de mans; probabllemén les mateixes mans que l’abíen enfonsat y aufegat al pantano. Frago se ba pasá tota la tardi en lo forense y, a última ora, ba agarrá l’últim coche que’l tornaríe a puyá al lloc. Ba arribá a les deu de la nit y se’n ba aná directamén enta l’ostal a sopá algo. Dimpués de sopá se’n ba aná al bar de la pllaza Mayó a fé la partida y a conbersá en algúns omes.

Lo Café de Mulet ere’l més antic del lloc. Cuan ba arribá l’inspectó los omes ya estaben chugán a les cartes, pero lo policía se ba asentá a una mesa agón ye faltabe uno pa fé la partida. A n’ixa mesa ban empezá la partida lo potacari, Miquelet de Casa’l Patués, Andrés y lo propio Ramón Frago. Chugaben a la botifarra, pero tamé fíen petá la charrada. Esta begada tampoc ba ñaure cap probllema en parlá del tema del crimen. Frago ba demaná per la torre de la bíctima, pus al diya siguién ye pensabe aná a inbestigá. A dos cuárts de dotze la partida se ba acabá y cada cual ba reculá capa casa d’ell. L’oficial lóchicamen se ba encaminá enta l’ostal.

Al maití siguién y, dimpués d’abé almorzat, Frago ba aná a besitá la torre del difún. Y’anabe en un Panda, en un Seat Panda. La nit d’antes lo potacari li abíe auferit lo cochet pa’ls despllazaméns del policía. La torre ya abíe sigut inspeccionada per l’oficial de turno sense abé trobat re, pero Frago s’estimabe més rechistrála personalmén. La torre ere mol majeta, no masa gran pero sí ben apañada. Tenibe alrededó unes cuantes ectaries de sembrat. A la bibienda no li ba gritá re l’atenció, anchí que ba decedí doná’s una güelta per lo terreno. Ba caminá mol rato; lo caminá lo relajabe y l’achudabe a refllexioná. Antes d’entornáse’n faríe una pipada. Al ná a encendre la pipa li ba caure al terra y al ná a agafála ba beure una lluentó azul a la terra. ¿Qué ere alló? Ba rechirá un poc la terra y tot estabe plle duna sustancia u, milló, d’uns bocinéts de coló azul que paixiben una mezclla de cristal y pedra. Frago ne ba agarrá uns bocinéts y se’n ba torná capa la torre. Ba torná a entrá y esta begada li ban gritá l’atenció unes figuretes azúls cristalines que y’estaben per tot arreu. Paixibe un material mol delicat, y la berdat, ixes figuretes eren mol majes. Se n’en ba emportá una. En lo seu Panda probisional ba encamináse sense pensagüe directamén enta Zaragoza. Ba du los bocinéts de pedra (u cristal) y la figureta als laboratoris policiáls de la capital aragonesa y los ba fé analizá. Per la tardi tenibe ya los resultáts. Los bocíns azúls y cristalosos que Frago abíe arropllegat de la terra de Salat eren un mineral mol preciat y mol poc abundán. No fíe guaires añs que s’abíe trobat per primera begada y se’l denominabe zusa. Ñabíe mines de zusa a Asturies, León y dende fíe cuatre añs que tamé n’abíen descubert a Aragó. Concretamén l’Estat a trabés de la D.Ch.A. -Diputació Cheneral d’Aragó- estabe espllotán una mina de zusa al Prepirineo oscense. A n’ixo yacimén ñabíe unes grans medides de seguridat. La figureta tamé se ba analizá y estabe feita de zusa, pero d’un zusa pu al 100%. Ere increíblle. A nibell mundial tamé existiben mol pocs yaciméns de zusa. Esto material s’emplleabe en aeronáutica per les segües particulás propiedáts pero cualquier país belicós pagaríe grans cantidáts de cuartos, al mercat negre, per esto material degut a la posiblle y impresionán apllicació al cam de l’armamentística, algo que dende la ONU ya s’abíe proibit y denunciat. Corriben beus de que algúns paísos tercemundistes, pero armamentísticamen parlán mol poténs, estaben detrás de conseguí zusa fos coma fos. ¿Cóma ere posiblle que a la torre de Salat n’estigués plle? Asta que no resolgués lo cas no enbiaríe a la policía científica al lloc, no conbenibe mobiméns espectaculás asta tancá’l cas. Ya ere de nit cuan Frago ba torná a apareixe pel lloc y se’n ba aná directamén a l’ostal a sopá y a dormí. A l’undemá continuaríe en les segües pesquises.

6:00 A.M. L’inspectó té una corazonada. Se llebante, se duche, fa un mos y agarre lo seu Panda y s’encamine enta’l pantano. S’acerque a la pedra agón abíe trobat diyes antes una astilla azul y se done cuenta de que no e fusta, ¡e zusa! Frago s’encamine allabontes capa la finca de Paco Salat, la corazonada continue. Una begada a la finca empece a caminá buscán qui sap qué per tot arreu. Són les buit del maití, la insistencia del “Sabueso” e infinita, pero no trobe re. Dimpués de rodá per tot lo terreno s’arrime asta la cas y la rechistre de dal abaix, inclluinye lo sótano. No trobe lo que busque, així que se’n torne a rodá per les ectáries d’alrededó. Re. Cuan ya está a pun de tocá retirada obserbe unes marques al terra que li llamen l’atenció. Paixen les rodes d’un tractó, pero... ¿qué á de fé un tractó per allí? Les obserbe be, les toque... Són les uelles d’un beículo, posibllemén d’un 4x4. Són relatibamén recentes, no tindrán més d’un diya. Pero, ¿qui boldríe rondá per allí? Les seguís, ña un momén que se perden a un barrizal pero... ¡Ña unes chafades! Primé ne ña dos, pero dimpués ne localice dos més. Les examine ben bé y li benen a la memoria les chafades que abíe bist a la zona del pantano, la grandaria e similar y tamé són chafades de bota. Intente seguí les uelles del 4x4 pero les perd. Lo sol á desfeit tota la neu. Tot són charcos, cllots y barrizáls. Lo cap del policía se ba iluminán y treballe al 200%. Recorr tota la zona, no trobe re. Només destaque un’antra marca per enterra. Note coma si una masa sólida agués apllanat part del terreno. Examine més be lo llugá y descubrís que per enterra se i pot beure algunes menudencies de algo paregut a zusa o incllús del propio mineral. Pero a n’algún sectó ña algo més, algo grisós. N’agarre un bocí azulós y uno grisós y enta los laboratoris de la capital aragonesa, aixó sí, esta begada, per correu policial dende Balbastro. Lo resto del diya Frago lo ba dedicá a descansá, paseyá y a cabilá. Pensabe que s’acercabe al final de l’enigma. Ixa nit la pasaríe bichilán la finca de Salat dende’l Seat Panda. Ba pasá tota la nit en bela, pero res de res. Allí no ba apareixe dengú. Desilusionat se’n ba torná enta l’ostal que ya eren les buit del maití, y directo al llit, estabe mort. No eren encara les deu cuan lo roído del teléfono al soná lo ba sobresaltá. Eren del laboratori policial de Zaragoza, abíen analizat lo material. Los bocíns azúls eren efectibamén zusa, pero los grisosos ern ormigó bulgar y corrén; ormigó... Sense tems ni a despedise casi l’inspectó encare Balbastro en lo coche del potacari y’s pllante a la fábrica que diyes antes abíe besitat. Esta begada no bolibe parlá en cap treballadó, sinó que se ba encaminá directamén enta la zona d’aparcamén. Una begada allí ba empezá a buscá 4x4s, ne ñabíe barios. A tots lis mirabe les rodes, uno per uno. Finalmén ba trobá lo seu obchetibo, ñabíe un Galloper en les rodes una mica tintades d’una especie de coló azulós. Dende’l laboratori li abíen comentat l’apego y lo desteñimén del zusa sobre materials pllastics. Ara tot li anabe cuadrán, pero no ú tenibe tot feit anchí que se’n ba aná sense arrestá a dengú, sense interrogá a l’amo del beículo y sense gritá l’atenció.

Frago ba esperá pacienmén la nit, a ver si abui ñabíe sort. De nou ba ocultá lo Panda pel terreno de Salat y a partí de les set de la tardi se ba posá a bechilá. Ixa maitinada faríe una semana chusta dende l’aparició del cos y del propio asesinato. Lo policía abíe dormit mol poc aquell diya. Les ores pasaben y no se i bíe re. Frago ba pegá alguna cabotada y ba ñaure un momén que lo somío lo bab bence. Eren les tres de la maitinada cuan un roído lo ba despertá. Arribabe un beículo, un Galloper. Ere lo mateix coche que abíe examinat a Balbastro. Dende la distancia lo ba seguí bisualmén, no s’atrebíe a enchegá lo coche y seguílo sobre rodes pa no sé descubert.

Tenibe localizada més u menos lo lloc concreto agón s’abíe derichit aquell coche. Y’anaben dos omes. Sobre dos cuarts de cinc de la maitinada lo coche tornabe, esta begada d'’na manera més lenta y mol cargat a tenor de lo baix que anabe la part posterior del beículo. Esta begada sí los ba seguí físicamen dende una distancia prudén y en les llums apagades, per lo que casi se ba tirá per una espona. Frago tenibe en men lo pantano y, efectibamén capa allí ban aná. A la bora del gran pantano ñabíe una barca. Los dos omes ban així del coche y ban empezá a cargá la barca d’un material del que totom pot imachiná qué ere, zusa. Una begada ban acabá de cargá se ban doná la ma y uno dels omes se’n ba aná en la barca y l’altre en lo coche. Frago se’n ba torná enta la terra de Paco Salat. Eren ya dos cuarts de sis y ya cllareabe. L’oficial se ba encaminá asta lo puesto dende agón abíe estat bechilán al totterreno. Tenibe a la men lo recorrido que abíe feit ixo beículo anchí que no li ba sé defícil trobá lo llugá; ademés, encá que no ñabíe neu, les marques de les rodes traseres de la güelta degut a la excesiba carga abíen dixat una mica de siñáls al terra. Una begada ba arribá asta lo puesto agón abíen arribat los sospechosos, no ñabíe cap rastro de zusa.

Dimpués de rechistrá durán una ora ixa zona, Frago només ba trobá mol tapat per la naturaleza un silo de gra. Se i podibe beure gran cantidat de gra, pero, ¿per qué estabe tan amagat? Frago ye ba entrá. Alló ere un silo espctaculá, mai n’abíe bist uno de tan gran. Llinterna en ma lo policía se i ba aná endinsán y ba resultá que alló tenibe un pall de pasadizos. Finalmén y, al final d’un dels pasaches, Frago ba descubrí una paret rocosa formada per roca y per zusa. Estabe clla. Adintro de les terres de Salat ñabíe zusa. Cuan l’inspectó se’n ba aná ba dixá tot tal cual ’abíe trobat y ba borrá les escases marques que y’abíe dixat. Ere disapte. Frago ba aná a l’achuntamén y ba examiná los terrenos, propiedáts y les bogues. Ixo silo perteneixibe a Salat, estabe adintro de la segua terra, pero al rechistro no y’apareixíen ixes grans mides que Frago abíe comprobat. Lo que ere la montaña rocosa ya ere del terme municipal. L’alcalde ba espllicáli a Frago que li abíen donat permís p’agrandá lo silo y que no s’abíe rechistrat a cap puesto. Lo que no agués sospechat mai l’alcalde e la dimensió que abíe agarrat. L’oficial li ba demaná a l’alcalde que no parlés d’aixó en dengú, que estabe mol cerca de resoldre’l cas y que no conbenibe llebantá la llebre.

L’alcalde li ba doná la segua paraula. Frago ba contactá en dos omes de la segua confianza y’ls ba fé bindre de Huesca, no bolibe desmontá una operació policial importán que posés en alerta als sospechosos. Los dos policíes ban bindre de paisano. Ixa nit aniríen los tres achéns a bechilá’l silo. Cuna ba caure la nit, allá les deu, los policíes ban aná enta’l silo. Un dels achéns se ba colocá adintro del silo, y l’altre, chuntamén en Ramón Frago, se ban ocultá alrededó del llugá. Pasaben les ores y’s ban fé les tres, les tres y bin, dos cuarts de cuatre de la maitinada. Frago s’impacientabe, pensabe que tindríen que tornáye demá perque posibllemén ixa nit no apareixeríen los sospechosos. Cuan més intranquil estabe Frago uns focos ban iluminá lo terreno y ba apreixe lo 4x4. En lo momén en que’ls sospechosos s’encaminaben a peu ent’al silo Frago ba gritá:

- ¡Alto, policía! ¡No se moguen!

Uno dels omes se ba derichí apresuradamén enta’l silo, l’altre ba apretá a corre capa’l coche. De dintro’l silo ba saltá lo tercé policía barránli’l pas a l’indibiduo que intentabe fuyí. Los posiblles delincuéns no ban oposá, allabontes, resistencia alguna. Una begada esposáts se ban encaminá tots en ta’l pantano. Allí estabe la barqueta que anteriormén ya abíe bist l’oficial. Ixa mateixa maitinada policíes y sospechosos se ban derichí a Zaragoza. Allí los dos omes detingúts ya ban pasá a disposició chudicial.

Ixo disapte Frago no ba apreixe per La Llitera. Alló ba gritá l’atenció dels abitáns del lloquet protagonista d’esta abentura. No ba sé asta’l dumenche que la chen ba torná a beure a Frago a l’esllesia. Ixa mateixa tardi ñabíe conbocat un plle extraordinari a l’achuntamén agón Frago ba espllicá los feits y ba ahgradeixe a totom la segua colaboració. La bíctima, paco Salat, abíe engrandit lo seu silo, en permís de l’achuntamén, ocupán algo de terme muinicipal y, a una de les paréts rocoses, ba descubrí zusa, encá que ell no sabíe ni’l que ere. Coma ere mol mañós deseguida ba empezá a esculpí y fé figuretes en ixo material. Tems atrás Salat abíe estat embolicat en chen de l’ampa, chen que de cuan en cuan encá li abíen feit alguna besita a la torre intentán extorsionálo. A una de les besites ban descubrí les figuretes y rápidamen ban beure que ere zusa. Ixa chen ban oblligá a Salat a guardá silencio y poc a poc ban anán ampllián y espllotán ixo silo millonari. A Salat li tocabe una mínima part dels beneficis, la cual aceptabe pa no llebantá les sospeches dels delincuéns. Pero Paco tenibe la ideya de di la berdat algún diya; l’ai pribaben les amenaces dels delincuéns. No sol ell estabe amenazat, amenazaben d’asesiná a chen del propio lloc coma descubriguesen que se n’abíe anat de la llengua. La nit del crimen Paco Salat lis abíe dit que ya n’estabe fart, abíe descutit fortamén en los dos omes detingúts. Dimpués d’ixa descusió, los dos omes ban sospechá que Salata tenibe intenció de delatálos a la policía, anchí que cuan ixa maitinada ban aná a so d’en Salat pa sacá zusa del silo coma altres nits, ya teniben pensat eliminá a Salat. Una begada cargat lo zusa al totterreno, ban agarrá a Salat y se’l ban endú enta’l pantano en l’escusa de que tenibe que ahudá a uno dels omes a du la carga ixa maitinada, cosa que mai abíe feit. Una begada a la barca Salat ba empezá a sospechá al comprobá que eren los dos omes los qui tamé i puyaben. Una begada estaben algúns metros adintro del pantano Salat ba intentá tiráse a l’aigua y escapá pero uno dels delincuéns lo ba agarrá pel coll y se ba entabllá una dura riña. Finalmén l’altre ome li ba doná un fort golpe en una barra de ferri a l’esquena y Salat ba caure a l’aigua mol tocat. Allí ban sé los delicuéns los que lo ban afoná asta que’l ban aufegá. Dimpués lo ban du asta la ribera y’l ban dixá allí. Los bocinets d’ormigó trobáts alrededó del silo de Salat peteneixiben a un tubo ormigonat de gran diámetro utilizat, a modo de rodillo, per los acusáts, pa esbociná trosos excesibamén grans de zusa, y los restos de zusa que Frago abíe trobat a la terra de cultiu de Salat eren menudencies que no se podiben aprofitá y que los delincuéns mezcllaben en la terra pa amagálos. Apart dels dos omes detingúts la policía abíe desmantelat a Zaragoza y Huesca una ret mafiosa que comercializabe esto zusa en paísos asiatics.

Ramón Frago abíe dut lo cas en una gran profesionalidat y intuició. La única cosa cosa de la que abíe tingut dudes y de la que finalmén ba comprobá que ere tal cual s’abíe dit dende un primé momén ba sé la que fíe referencia al llugá del crimen.

Salat ba quedáse un pall de diyes més al lloc. Li ba torná lo Panda al potacari. Ba fé encara unes cuantes partides al guiñot y a la butifarra. En uns mesos tornaríe a rondá per la comarca, per lo que ba prometre torná a fé alguna partida. Antes de torná a Madrit ba anáse’n al Pirineo a besitá a son fill petit y, dimpués, se ba está uns diyes tamé a Zaragoza a casa de son filla. Ere ya fináls de mes cuan Frago, en la pipa encesa y fumán un tabaco aromátic se ba encaminá enta l’estació d’El Portillo.

Feu alguna petició, va, vinga...

2 Comentaris / Comentarios:

  • Mama mía, Guineu, que treballo que t'has fotiu! ya deziba yo que ebas estau muitos días sin escribir en o blog...

    Iste rimat m'ha feito muito goyo, ye autenticamen autentico, de berdat, lo digo con autentica autentizidat autentificada... uf, parixe l'anunzio ixe de "gratis... gratis... gratis" jajaja.

    Bienga, que lo fas chenial!
    (Bel día m'animaré y t'escribiré tamién en català...)

    Escrit per / Escribiu per Anonymous Anònim; dia i hora / diya y ora dimecres, de gener 11, 2006 12:21:00 p. m.  

  • Merci, Charrabís, y a bier si no tardas guaire en reprener el tuyo blog, que l'has combertiu en la fuent d'informazión sobre l'aragonés més important d'el rete. Norabuena.

    P'el que fa a'ls facaus, queriba fer beyer que ni éls mesmos, tanto que critican a'ls que "catalanizam" el catalán (ben, éls el claman "orienaragonés"), sapen cómo cal escribir-dir las cosas ni sisquiera en el dialeuto d'un solo llugar (en iste caso Altorricó).

    Escrit per / Escribiu per Blogger Guineu; dia i hora / diya y ora dimecres, de gener 11, 2006 11:16:00 p. m.  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home